EL PRIMER CONGRES DE CULTURA CATALANA
Es necessari iniciar este informe sobre la Llengua Valenciana, tractant de situar als nostres interlocutors, en el lloc i en el temps des d’on arranca el conflicte, o siga, a principis de sigle XX, any 1906, Barcelona, primer Congres de Cultura Catalana.
El Congres volien que fora «una repicada forta de campanes» i per ad aixo, tenien que convidar «ad eixa mija dotzena de filolecs» dels que Catalunya careixia, perque en eixos moments no es que no tingueren filolecs, es que carien de tot, inclus d’una llengua que d’haver existit, s’havia perdut en el temps i en l’espai i, «de no haver segut per l’Iglesia que mantinguè l’idioma català en les catequesis i demes manifestacions del cult popular, es segur que s’haguera perdut», com diu M.Capdeferro, en Otra Historia de Cataluña.
L’home encarregat de dur a cap este important event va ser mossen Alcover, el canonge mallorqui a qui mes tart li agrairen tota la seua llavor filologica furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra diccionarial, i enviant-lo a les illes balears, des d’on venia.
Els resultats del congres se tingueren per molt afalagadors; aixi que, arrancant d’esta fita important començà seriament l’idea dun catalanisme integrador.
L’idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romanica dels arraedors, en catalanes, d’este modo l’unitat buscada per a la composicio de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El pensament de tots els principals components del moviment com ara Rovira i Virgili, Almirall, Victor Alba i, especialment, el president de la Diputacio de Barcelona Prat de la Riba, no era atre que l’expansio.
I Prat, en una visio de futur interesada, pero extraordinaria, funda l’Institut d’Estudis Catalans, organisme que des de llavors, maneja i mangoneja en tots els assunts de la llengua catalana.
L’euforia del catalanisme ana pujant sa temperatura inicial, hasta l’extrem que ya en 1911, s’abocaven frases que van descubrint-nos la patetica apetencia expansionista, basada sobre una unitat llingüistica interesada, partidista i invasora, en la que sempre son els catalans els que mes manen. Prat escriu en el seu llibre Graeter Catalonia: «la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de Mallorca»…»Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no es sol el principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som catalans».
Despres d’esta entelequia ya sol faltava que els romanistes alemans, al tractar de traçar el mapa de la romania, se despacharen dient que «de manera provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua catalana». I eixa manera provisional dels romanistes europeus, se la prengueren ells tant al peu de la lletra que tractaren d’afiançar, encara mes, l’utopia de l’unitat de la llengua. Aixina, que, tot lo que parlavem tant valencians com Mallorquins, per ad ells i la ciencia, no era atre que catala. Venia a ser com un dogma de fe, com un linchament cientific als dos reines.
Per a mantindre aquella tentacio totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei mes que inventar-se falses histories, com ha seguit sent costum continuada. Aixi, puix, els illuminats catalans se tragueren de la chistera, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en 1955, Germa Colon, manifestà publicament que «ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa…i resulta, pués, casi inverosimil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista», tocaren a arrebat.
Des de llavors, se’ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, hasta arribar a cometre la gosadia d’afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atre que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem valencià; quan es ben sabut que l’autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.
Lo dels catalans i dels catalanistes de l’interior, hasta hui, no ha segut atre que pura usurpacio. I esta es una de les premises que el CVC deuria de tindre en conter per a valorar totes les actituts contraries al parlar dels valencians d’eixes associacions procatalanes, partidaris de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, de la que mossen Alcover, qui se va morir sense acceptar-la, dia: «certs revetlers, que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català… i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè per on agafar».
LES NORMES D’ORTOGRAFIA VALENCIANA DE 1932.
Certa discrepancia en l’utilisacio de l’ortografia, duya al mon lliterari valencià a incorrer en divergencies. La gran majoria d’escritors estaven d’acort en que hi havia que trobar solucions al problema i unificar l’escritura per a que la lliteratura valenciana adquirira el prestigi que mereixia.
Llavors, se va creure que «un acort transaccional» entre tots serviria per a millorar la situacio. Pero el resultat de l’acort va ser molt diferent de l’imaginat.
Aixi que lo que s’inicià de bona fe, va acabar politisat, mangonejat i malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable per a la Llengua Valenciana. ¿Perqué? Molt senzill, perque Catalunya va avistar la porta oberta per on colar-se i per la que podia impondre, en el Reine de Valencia, les mes greus intencions absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançadilla del catalanisme, va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els seus adictes, especialment els castelloneros, quedaren convençuts de que lo millor no era calfar-se el cap discurrint una normativa per a la Llengua Valenciana,sino que era mes util, ya que els catalans ya la tenian en circulacio, adoptar aquella.
Els firmants de les Normes d’Ortografia Valenciana, que mes tart se dirien del 32 o de Castelló, presos d’una especie de sindrom d’Estocolm, preferiren acollir-se a lo de Fabra, que treballar i pautar una normativa propia mes adequada a la sintaxis i a la fonetica valenciana. Hui nos estem donant conter de l’erro que cometeren, perque primera, s’han oblidat de les Normes del 32 que no les seguix ningu, i segon s’ha adoptat, definitivament, la sintaxis catalana hasta l’extrem de deixar perdre la propia en benefici d’unes aberracions incomprensibles.
En la presentacio de «l’acort transaccional» que no pacte, se recullen una serie de paraules que en l’actualitat estan proscrites pels usuaris de la Llengua Catalana. Pero, ademes, se diuen algunes coses que s’han incumplit sense cap escrupul. «…va sense dir que hi ha cap vençut puix les autoritats filologiques que sotafirmen, mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progresos». «Al temps, a aquelles autoritats i a les novelles generacions d’estudiosos pertany la cura i missio, prou feixuda i prou llarga d’anar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment, d’amples acords-, que deixant a un costat atres raons no pot ser madurat com caldria…».
Analisen esta frase, els encarregats de llegir este informe i recapitulen sobre ella. Traguent-li l’intencionalitat que comporta i diguen sino hi havien discrepancies a l’hora de firmar estes bases.
En primer lloc se diu que «no hi ha cap vençut» lo que ve a significar que les discrepancies eren fondes. S’atribuixen, ells mateixa la nominacio d’autoritats filologiques…que mantenen punts de vista cientifics, quan d’autoritat no ne tenien cap perque ningu els havia revestit d’eixa distincio per a negociar en nom de ningu i, per supost en nom del poble valencià; de cientifcs, menys encara perque de tots els firmants, no mes hi havia un filolec de prestigi que era el pare Fullana, els demes, si exceptuem a Revest que era filosof, eren tots o erudits, o socis de la Castellonenca o arquitectes, pintors, o muscis que no sabien res de filologia, gent «sense esment» com anys mes tart diria Germá Colon.
Seguixen dient les bases que «a la novella generacions d’estudiosos pertany la cura i missio (sense dupte) molt feixuda i prou llarga d’anar rectificant i millorant un sistema que…no pot ser tan madurat com caldria». La confessio resulta cautivadora, perque els mateixos firmants estan reconeixent que aquelles normes no son mes que paper banyat, un document d’arranc i, ademes, poc madurat, pero se confiava en les generacions futures per a que arreglaren l’empastre.
Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allo poc madurat s’ha revisat a base d’amples acorts. ¿Perqué?: senzillament perque eixes normes no les seguix ningu i perque els encabotats en fer desapareixer la Llengua Valenciana, s’han preocupat ben seriament d’omitir tota referencia i han traçat el cami seguint les pautes, tan sintactiques, com morfologiques o ortografiques que se dicten des de l’Institut d’Estudis Catalans, que no deixa de ser, per a tots els valencians, un agravi. La sola intervencio d’eixa entitat en els assunts de la nostra comunitat, delit arreplegat en la Constitucio espanyola, deuria de ser prou per a que als defensors del catala els caiguera la cara de vergonya. I, des d’esta Associacio, exixim que se tinga en conter eixa actitut antivalenciana, especialment presa per les Universitats.
font http://www.cardonavives.com
Comentario inadecuado
Sagunto - Morvedre 